Independència sí, però no amb aquests polítics

Penso que el sistema actual d’estats és absurd. Un sistema creat per uns pocs per aprofitar-se de la majoria. Això de les fronteres és una de les més grans estupideses mai inventades per l’home. És un esquema de confinament feudal, és a dir, cada petit grup propietari d’un país fa tot el possible per mantenir els seus servents atrapats a un lloc per al seu servei.

No obstant, també penso que cada persona, i cada grup de persones, té el dret inalienable de decidir sobre la seva forma de vida, encara que em sembli poc adient. I també, crec que la societat ha de ser horitzontal, i de lo local a lo global.

Per tot això, no tinc cap problema amb el concepte de la independència de Catalunya, encara que provenc d’una família no catalana d’orígen que viu parlant castellà sense cap problema. I potser això, no estar realment integrat a aquesta cultura dels castellers, les sardanes i els calçots, em permet tenir una posició d’una certa distància per veure coses que potser els anomenats “nacionalistes catalans” no veuen, o no volen veure.

Ara mateix, el que veig és que hi ha un grup de polítics que estan jugant amb el concepte de la independència per al seu propi benefici. En concret, el joc de CiU, més que res perquè és el partit al poder a la Generalitat, és de jutjat de guàrdia fent retallades a les capes més desfavorides amb l’excusa de que “a Madrid no ens donen els diners que ens deuen”. Però no són els únics culpables perquè la resta de partits “nacionalistes” s’han posat d’acord per remarcar el mateix. Es veu que la tàctica és demostrar com de malament ens tracten de fora per donar peu a un referèndum i que la gent, ja farta, voti que sí i guanyar-lo.

Però també és curiós com des d’aquests cercles “nacionalistes” han estat en contra del moviment del 15M. Un moviment ciutadà que té com a principal objectiu que el poder estigui en les mans dels ciutadans. Un fet que permetria sense cap problema que hi hagués un referèndum sobre qualsevol qüestió, inclosa la independència de casa meva, o de Catalunya, si es vol. Sembla contradictori, oi? Doncs no, perquè en realitat els que oficialment parlen de la independència de Catalunya, la volen només dintre dels seus termes, és a dir, continuar amb el feudalisme, i amb ells com a senyors feudals; només canviar de xaqueta o de drap anomenat bandera. Per això parlen de temes tan “importants” com on jugarà el Barça la lliga, que continuarem dintre de la UE, que Espanya ens ha de permetre fer un referèndum, etc, etc… Ja us ho dic, són només excuses.

La gent que de veritat vol viure a una república catalana, la gent que té dintre seu el sentiment de voler la independència de Catalunya, no hauria de fer cap cas d’aquests polítics. Ans el contrari, els haria de fer el buït, i posar-se ferms i dir: “Independència sí, però no amb aquests polítics.” Perquè, en realitat, si de veritat es volgués la independència ja s’hauria aconseguit fa anys. Perquè per independitzar-se no es necessita cap referèndum, cap permís de ningú, cap reconeixement de l’ONU. Això la cultura anglosaxona ho té molt clar: coneixeu les micronacions? Sí, clar, podeu dir, això són bojeries d’uns pocs ególatres. No us confongueu, tota gran empresa ha començat amb el pas d’uns pocs. Però sabeu què passa? Que els catalans són molt còmodes, tenen la panxa plena i no volen fer cap sacrifici, ni per molt petit que sigui. Sabeu perquè al metro no se senten cançons en català? Doncs perque és millor queixar-se que agafar una guitarra i passar fred cantant al metro en català. Ploramiques, aquesta és la paraula adient.

Bé, que no s’ofengui ningú, que no és la meva intenció. Només poso en evidència el que passa. Mireu, si es vol la independència per demà mateix només s’ha de fer un pas: senzillament tota le gent que ho vulgui ha de reunir-se a un lloc i declarar-se independents. I ja està. Si l’objectiu és la independència, la resta de coses són irrelevants. Des d’aquest moment, aquest grup desobedeix l’ordre jurídic espanyol i ha de crear el seu propi; começar tot des de zero. I, es clar, hi hauran errors i sacrificis a fer. El començament serà molt i molt dur. Però la llibertat no s’aconsegueix dormint entre cotó fluix; i no te la dóna ningú ni s’ha de demanar permís.

Reconnectat

Sí, reconnectat a internet, però després de dos mesos d’una connexió limitada, tinc tantes coses pendents que no sé per començar. O bé, sí sé per on, per aquest post per parlar que m’he reconnectat.

He estat repassant les estadístiques dels diferents blocs que he anant obrint durant aquest temps i sembla que escric per a un grup de gent selecta, molt selecta. Suposo que ja ho saps si m’estàs llegint . Bé, deixem la neollengua, i diré que el fet que cada post tingui una mitjana de 25 visitants diaris no és per llançar cohets. Em dic que la meva estratègia és a la llarga: tant a la llarga que espero que els meus fills recollin els fruits. Si aquesta soscietat continua demanant diners per viure, tinc clar que no arribaré a vell.

Malgrat tot, ja estic de tornada a la hiperconnectivitat. És una delícia poder gaudir un altre cop d’una connexió pròpia d’adsl. Se m’estava esgotant la paciència de tant esperar la connexió wifi gratuïta de l’ajuntament; i de dependre de la connexió limitadíssima del 3g del meu mòbil. Sí, és cert que això millor que res, però internet s’havia convertit en un element imprescindible per a la meva respiració.

Durant aquest temps he vist la tele més del normal. Què horrible. Deixem aquest punt que es desfaci en les ombres de l’oblit.

Ara, tinc la sensació que trigaré un temps en acostumar-me de nou a tot plegat. Encara tinc el meu ordinador-servidor a casa de la meva mare i estic escrivint des d’un miniportàtil Acer One en el que he instal·lat una versió d’Ubuntu. El teclat és massa petit, però millor que escriure amb un dit, com faig amb el mòbil.

Així que, em repeteixo, he tornat a aquest món de la hiperconnectivitat. No sé per quant de temps. Espero aprofitar-ho i treure alguna cosa de profit, la veritat, si no ho faig, els meus dies a la xarxa estaran comptats una altra vegada.

Que sí, que he tornat

15 d’octubre – Units per un canvi global

Faig ressó de la crida a la mobilització mundial aquest dissabte 15 d’octubre de 2011.

El 15 d’octubre persones de tot el món prendran els carrers i les places. Des Amèrica a Àsia, des d’Àfrica a Europa, la gent s’està aixecant per reclamar els seus drets i demanar una autèntica democràcia. Ara ha arribat el moment d’unir-nos tots en una protesta no violenta a escala global.

Els poders establerts actuen en benefici d’uns pocs, desoint la voluntat de la gran majoria, sense importar-los els costos humans o ecològics que hàgim de pagar. Cal posar fi a aquesta intolerable situació.

Units en una sola veu, farem saber als polítics, i a les elits financeres a les que serveixen, que ara som nosaltres, la gent, els que decidirem el nostre futur. No som mercaderia en mans de polítics i banquers que no ens representen.

El 15 d’octubre ens trobarem als carrers per posar en marxa el canvi global que volem. Ens manifestarem pacíficament, debatrem i ens organitzarem fins aconseguir-ho.

És hora que ens unim. És hora que ens escoltin.

M’oblidaré d’aquest dia

Hi ha la típica escena de peli de polis en el que el poli dur li diu al delinqüent que mai s’oblidarà del seu rostre, que ha quedat gravat al seu cervell. Bé, quina enveja perquè a mi em passa tot el contrari.

Fa uns dies, la meva tia materna va trobar els meus escrits originals, manuscrits, del que jo anomeno amb pompa “la meva obra”. Es veu que algú els havia posat dins d’un armari de casa de la meva àvia i allà es van quedar. Amb raó no els trobava enlloc. Vaig estar convençut que els havia perdut.

El cas és que un dels motius d’haver escrit quan era adolescent era per parlar al meu jo del futur, és a dir, al meu jo d’ara. Sabent que la meva memòria humana és selectiva, volia deixar testimoni de com era jo en aquell moment. Ara, quan torni a llegir aquests papers, segur que em trobaré amb alguna sorpresa. Aquells dies que he oblidat tornaràn a reviure per uns moments.

Però aquesta obssessió meva per deixar records per al futur continua avui dia, encara que d’una manera més sofisticada. Actualment, escric blocs, faig fotos y enregistro vídeos; i ho comparteixo a internet. Per això m’agrada deixar rastre de la vida normal, no fer fotos de moments preparats sinò d’instants reals que mai tornaràn.

Així que, aquest dia l’oblidaré; no recordaré aquest escrit meu, però potser al futur el trobaré, el tornaré a llegir i podré imaginar-me com va ser aquest instant en el que ho vaig escriure: a les fosques, davant la tele encesa a un canal que no m’interesa i amb un dit de la meva mà esquerra amb el petit teclat del meu android.

No crec ni en la meritocràcia ni en el govern dels millors

No crec ni en la meritocràcia ni en el govern dels millors. No crec en la competició, sinò en la col•laboració.

Recordem que “democràcia” vol dir govern del poble. I qui és el poble? El poble som tots. El més llestos i els més ximples; els més alts i els més baixos; els més rics i els més pobres; els que tenen la pell com la llet i els que tenen la pell com els bombons; i al mig un amalgama de colors que conformen la pluralitat. Això és, el poble és pluralitat.

I que hagi un grup que s’hagi atorgat la potestat de decidir qui mereix o no ser representant del poble és una tergiversació d’aquesta pluralitat del poble. Perquè si hem decidit que volem democràcia, no hi ha res més que tenir democràcia. I a una democràcia real, l’accés del poble a la presa de decisions no pot estar limitada en cap manera.

Està clar que hi ha un corrent de pensament que anomena a la democràcia “dictadura de la majoria”, que busca una mena de perfecció en el govern que suposadament només es assolida per una elit dels millors. No obstant, xoquem amb la irrealitat del concepte de perfecció, de la quimera del no-error. Crec que ja podem ser grans i acceptar que som humans, que cometre errors és una cosa implícita a nosaltres. Aquest concepte “dels millors”, d’una falsa meritocràcia, sempre ha afavorit a una certa elit tancada que han creat els barems i se’ls han aplicat a ells mateixos. Quina casualitat.

Per una altra part, està aquesta mania de competir entre nosaltres. Quants esforços duplicats i malograts, quanta repetició de gent inventant la mateixa sopa d’alls. Competir és perdre el temps si comparem amb l’aprofitament de la col•laboració. Diuen que quatre ulls veuen més que dos, i en política la competició pel mateix escó fa que els polítics es preocupin més pels resultats electorals per mantenir-se al poder que per les necessitats reals de la gent que diuen representar; resultat: que ni dos ulls veuen res.

Per això, abogar per una democràcia directa és abogar per la col•laboració de tots els ciutadans; és abogar per un brainstorming de pensaments que detecti què pot ser millor per a la població en cada moment; és abogar per un sistema de detecció de errors, doncs si cap persona es sent exclosa, pot dir el seu parer i apuntar a errors que potser altres no veuen. Una ciutadania en xarxa és la millor forma d’equilibrar les necessitats individuals i col•lectives.

I així, tots aportant els nostres coneixements i parers podríem arribar a un punt que ens fés pujar de nivell a tota la humanitat. Compartim el mateix món; siguem com siguem, haguem nascut on haguem nascut, parlem com parlem, tots respirem del mateix aire, tots anem igual de perduts. Col•laborem i deixem de llançar-nos pedres a les nostres teulades. No és complicat, només hem de tenir la voluntat de fer-ho. ‘Nem-hi!

Pirata.cat: predicar una cosa i fer una altra

Pirata.cat és un partit polític que es va fundar l’agost del 2010. Va sorgir quan uns afiliats de Catalunya del Partido Pirata van decidir que la seva impaciència havia arribat a un límit respecte a l’inoperativitat dels estatuts del partit espanyol: es volien presentar a les eleccions a toda costa i tenir més presència als mitjans.

Resulta que la casualitat va fer que aquell mateix agost em vaig afiliar al Partido Pirata. I buscant la territorial catalana em vaig trobar que s’acabava de fundar un partit nou: pirata.cat. Així que veient que es reunien cada diumenge al carrer Riereta de Barcelona, vaig anar a coneixe’ls. Allà em vaig trobar amb els fundadors, vam parlar i em van deixar clar que pirata.cat no necessitava propostes de cap tipus: tot es solucionava amb respectar els Drets Humans, l’ideari i, per tota la resta es votaria mitjançant la democràcia directa. I es aplicaria l’absoluta transparència.

Això de la democràcia directa em  va agradar molt. Per fi un partit sense cúpula ni dirigents que dictessin el que s’havia de fer. Com em vaig equivocar. La primera pista em la va donar el fet de que els fundadors del partit demanaven als altres no estar presents a les reunions de la junta. Una forma extranya de ser oberts i aplicar la transparència.

Però el primer gran shock va ser en el moment de confeccionar les llistes per Barcelona per a les eleccions catalanes de l’octubre de 2010. Just el diumenge que es van tancar les llistes vaig estar a Riereta ajudant en el que vaig poder. Durant aquella tarda, el Kenneth, un dels fundadors, va estar recordant que cap a les 9 de la nit es votaríen les llistes. Vaig pensar que els afiliats votaríen en quin lloc aniria cadascú. Però per la meva sorpresa, van dir que es votaria només al cap de llista en aquell moment i només es faria amb els vots dels afiliats presents a mà alçada. Llavors em va desagradar molt l’assumpte, se’n va passar pel meu nas que tot allò estava preparat i em vaig presentar com a candidat. Quina sorpresa que es van emportar! Els altres dos candidats van ser el Xavi, ara president del partit, i el Jordi, els dos, fundadors. Es va dir que el guanyador seria el cap de llista, el segon aniria quart, per això de la paritat, i el tercer aniria el cinquè o sisè. La Gemma, dona del Xavi, encarregada de la tasca de confecccionar les llistes va assentir. També es va fer broma sobre que el Kenneth aniria segon perquè el seu caràcter i les seves pintes no aniríen bé davant la premsa si fos el cap. Hahaha, quina gràcia. Es va fer que els candidats a cap de llista expliquessim les nostres credencials davant de tothom, i es va votar. Es clar, jo no tenia cap oportunitat i vaig caure a la primera volta. A la segona volta va guanyar el Xavi. I tot bé i a caseta.

Dies desprès, quan vaig accedir a les llistes vaig comprobar que la meva posició era la catorzena. No m’importava realment la meva posició, però està clar que van passar olímpicament del que s’havia acordat. I vaig decidir exposar-los, encara que privadament: vaig enviar un correu als fundadors. Vaig pensar que podria ser un error atribuït a les preses i l’inexperiència. Però les respostes em van reafirmar de que no, de que tot estava preparat. Per exemple, el Xavi em va dir que ja no es podia subsanar l’error de la meva posició a les llistes, que no valia la pena. I la Gemma em va dir que com m’havia atrevit a presentar-me, que què havia fet jo i que no s’en recordava del que es va acordar sobre la meva posició a la llista. En total vaig descobrir que entre ells havien decidit que el Xavi seria el cap de llista i que el Jordi es presentaria per a donar la sensació de que els afiliats els triaven. Es clar, no s’esperàven el moviment d’un outsider com jo. En tot cas, encara conservo aquests històrics correus.

Ara ha passat un any i l’afer “joavalo” ha forçat a que els pirates de Lleida es donessin de baixa. La resposta del nucli fundador ha estat tancar files, com a qualsevol partit. Han desenvolupat un discurs incontestable, i a més les seves respostes són ad hominem, sobre tot les de David, l’encarregat de mantenir l’ordre: en comptes d’argumentar continuen preguntant “i tu què has fet?” Com si el que algú fes o deixès de fer tingues alguna cosa a veure amb els fets. Està clar que aquest no és el camí d’un partit que vol marcar diferències amb els tradicionals.

Bé, i per no estendre’m gaire, deixaré de banda les lluites de poder amb el partit pirata espanyol i altres confabulacions que es fan per sota i de les que els afiliats de base són aliens.

Sé que algú em podria preguntar per què faig públic això ara i no fa un any. Perquè sempre he estat il•lusionat amb el moviment pirata i em vaig donar un temps raonable per veure cap a on es movien els aconteixements. Ara ja tinc clar que els motius d’aquestes persones són utilitaristes. No els importa trencar amb els ideals si poden aconseguir alguna cosa. Parlen de democràcia directa però mantenen actituts i ambicions individuals que no es corresponen amb això. I ja els està bé si no hi ha més gent participant; i si algú que participa no ho fa segons els seus termes senzillament l’ataquen i destrueixen. El problema de pirata.cat no són els seus ideals, és tota aquesta gent que diuen que els apliquen.

Haig de dir que no tinc res a guanyar ni res a perdre amb tot aquest assumpte. Sempre he estat independent i ho continuaré sent. He decidit que de moment seré un afiliat inactiu. No penso compartir llistes ni moure un dit del que ja he fet. M’agrada molt el moviment pirata, penso que és el futur ja. Lamentablement, els que tenen els “drets de franquícia” ara mateix a Catalunya no són el que jo esperava. M’han desil•lusionat.

Les coses canvien d’un dia per l’altre

Les coses canvien d’un dia per l’altre. A vegades a pitjor i a vegades a millor. Haig de dir que aquesta darrera setmana moltes coses m’han canviat a millor.

Una carta, dues trucades telefòniques i el meu panorama obre nous horitzons. El que era un túnnel sense sortida es converteix en un prat solejat.

Però aquestes circumstàncies no han sorgit del nores. Són el resultat d’accions passades per la meva part, que ves per on, han tingut bons resultats, encara que inesperats. Just quan les coses semblaven enfoscar-se de debó, ha apategut el sol.

No negaré que podria dir que tinc la capacitat d’atraure un grapat de bona sort que compensa els períodes de mala sort. Sí, aquesta seria l’explicació pels ximples. L’explicació d’aquests que creuen en que les coses, bones o dolentes, cauen del cel. L’explicació superficial.

No obstant, darrera hi ha una manera de fer que intenta aconseguir resultats positius. Intento no queixar-me (massa) de les meves circumstàncies adverses i sí descriure-les per analitzar com he arribat a elles, per a poder planejar la meva sortida d’aquestes circumstàncies temporals.

Bé, en realitat tot és temporal. La vida és una cadena de circumstàncies temporals que van creant els capítols de les nostres biografies. I ara puc dir que estic entrant en un nou capítol. Vegem com es desenvolupen aquestes circumstàncies.

Ja dic: les coses canvien d’un dia per l’altre. Tot són circumstàncies.