Dia de trasllat

El nostre trasllat d’habitatge ja sembla etern. Però avui per fi hem aconseguit portar els mobles, o la majoria d’ells, al nou pis. Bé, és el pis familiar de la meva àvia, però per a nosaltres serà un lloc nou, sobretot pels nens.

Un camió llogat, un conductor rus que a dures penes entenia el que el deiem en castellà, el meu cosí M.A., la meva dona i jo hem estat els protagonistes. I la meva mare ha posat la seva part quedant-se amb els nens.

Fer les coses sense recursos econòmics és dur. No tenir la llibertat de poder decidir i fer les cosas bé dóna peu a discusions evitables. Però tot està bé si acaba bé. Encara que…

L’ascensor s’ha tornat a espatllar i el meu cosí i jo hem hagut de pujar mobles per l’escala. Escales a dalt, escales a baix. Ultrabuf! He acabat amb un mal d’esquena al costat dret que em feia mal al moure’m. Es nota que la meva edat vol fer-se notar, redundàcia intencionada.

Ara estic al llit amb una pantalla de set polsades encesa on es veu el 3/24. A punt d’adormir-me, deixo aquestes paraules per als meus biògrafs futurs.

Fart de les mentides centralistes espanyoles

La sentència del TSJC que obliga l’imposició del castellà a les escoles és una altra victòria de les mentides interessades d’un grup de gent, al voltant del partit polític Ciutadans, que es dediquen només a defensar els privilegis obtinguts per les armes dels governs centralistes espanyols els últims trescent anys.

Si ja heu llegit alguns articles d’aquest bloc, sabreu que jo sóc castellanoparlant. I a casa meva parlo amb la meva dona, d’orígen rus, i amb els meus fills en castellà. I és precisament per això que m’agrada i vull que el català sigui l’única llengua a l’escola. Està comprobat que els parladors de més d’una llengua arriben a un nivell més alt en el desenvolupament de la seva intel•ligència. I a més, si tot va bé, els meus fills també parlaràn rus i anglès.

A més, la meva lògica va de lo local a lo global. Si en un territori ha d’haver una llengua oficial a l’administració, trobo normal que sigui la llengua originària d’aquest territori, si és que n’hi ha. I a aquest territori que es diu Catalunya sí que hi ha una i es diu català. L’actual sistema de bilingüísme oficial, imposat des del govern central d’Espanya, és una forma de forçar una gran despesa en paper i tinta per publicar en duplicat, que amb una única llengua oficial no hi hauria. I també és un recordatori diari de què la societat catalana està sotmesa als desitjos i arbitrarietats centralistes de parla castellana.

A Catalunya hi conviu gent de moltes cultures, procedències i llengües maternes. I sé per experiència que molts nouvinguts no volen aprendre català perquè troben que amb el castellà ja tenen suficient. Això compleix un dels objectius dels defensors del bilingüísme:aconseguir que el català sigui irrelevant a Catalunya. Molta gent viu només en castellà, com si el català fos la llengua extrangera a la seva pròpia terra. Per això és molt important que el català sigui l’única llengua oficial a Catalunya i la llengua comuna per a tots els que convivim aquía, siguem independents o no.

També, aquesta sentència dóna més força i arguments als defensors de l’independentisme: els hi posa en safata de plata. Darrerament sembla, amb les seves sentències, com si el TSJC fou un organisme judicial amb l’únic objectiu de fomentar la independència de Catalunya. Suposo que ja sabràn el que fan.

El que sí tinc clar és que s’ha acabat la meva paciència amb les mentides d’aquests que es dediquen a fomentar la confrontació a la nostra societat. Sé que aquest és un altre dels seus objectius, i els concedeixo també la victòria: ja estic fart de  les mentides centralistes espanyoles.

Que consti que a aquest país que es diu Espanya hi ha gent meravellosa per tot arreu i tinc família i molts bons amics. I no estic fart dels espanyols en general, només  d’aquests pocs que amb les seves maquinacions fan podor a ranci, i són experts en fer molt de soroll per aconseguir els seus propòsits.

M’han fet emprenyar!

Primer dia sense tarifa plana d’adsl

Ja està. Ja no tinc internet il•limitat a casa. És una sensació extranya no poder moure’m per la xarxa en qualsevol moment i amb tota comoditat.

El dia d’ahir va començar amb l’Àlex, el meu fill gran de cinc anys, fent un petit “berrintxe” perquè es va adonar que ja no podia jugar amb els jocs en línea dels seus canals infantils. Però bé, li vaig posar un parell de jocs del Tux, la mascota de Linux, i es va calmar.

Per la meva part, no vaig aconseguir que el meu Slackware es connectés amb la senyal wifi del meu mòbil connectat amb 3G, genial android. Crec que hi haig de desinstal•lar el mòdul del kernel de la meva targeta wifi usb i tornar-lo a instal•lar perquè funcionava bé amb un altre ordinador, que ja no tinc, amb una versió més antiga del Slackware.

El cas és que necessitava entrar a internet amb el pc i no ho vaig aconseguir. Bé, tampoc és que necessitar entrar a internet sigui més important que menjar, però sí està clar que aquests darrers anys internet s’ha convertit en una eina imprescindible per a mi.

En tot cas, no estic desconnectat del tot, però escriure amb un dit al teclat virtual de l’android pot ser divertit però és lent i cansat. I la bateria del meu mòbil es descarrega a pasos agegantats.

Una altra cosa també és que l’internet del meu proveïdor mòbil, yoigo, encara que barat respecte a altres, està capat i no puc fer trucades de veu per ip. Això és una incomoditat per la meva dona, que ha de sortir a un locutori per trucar a la seva mare, que ara està a Rússia, perquè no podem posar Skype.

Així que aquests són exemples de problemes de la vida moderna que passen quan es treu l’accés a aquesta  meravella tecnològica que és internet. Potser no ens adonem de com d’inprescindible que s’ha convertit i com d’integrat està a la nostra vida diaria i normal.

No obstant, no em queda més remei ara per ara d’acostumar-me. És un dels càstigs divins de ser pobre.

Tall d’internet

Avui, 31 d’agost de 2011, és l’últim dia que tinc internet a casa per una bona temporada. No és la primera vegada. Haig de recordar que els meus primers 29 anys els vaig passar perfectament sense internet. I en el meu darrer trasllat de domicili vaig trigar tres mesos en reconnectar-me.

Però no estaré desconnectat del tot:

Primer, amb el meu android de butxaca tindré connexió en qualsevol moment. És clar, ja no será una connexió tan ràpida i senzilla com la que he tingut fins ara, però em permetrà accedir al correu, a les xarxes socials i escriure als meus blocs. El que no m’agrada és que el meu operador actual de mòvil capa la voip i el p2p.

Segon, dispondré d’un lloc a casa del meu germà on col•locaré el meu pc. Això m’obligarà a desplaçar-me per poder usar un teclat gran, però més val això que res.

Tercer, a la nova casa on vaig a viure, just al davant hi ha un casal on l’ajuntament de Sant Boi emet wifi gratuïta. Però és una senyal que va i vé, molt inestable i insegura per pública.

En realitat amb aquests tres punts ja estaria servit si no fos per un detall: el meu servidor. Fins ara he tingut una connexió estàtica per servir les meves webs. Això s’acaba amb la meva situació actual. Encara així, he obert un grapat de blocs que he focalitzat en el que són les categories del meu bloc principal. Una cosa no tindré, però recursos per anar endavant mai m’han faltat.

Doncs així, que em quedo sense una connexió a internet il•limitada però que ningú es pensi que es desfarà de mí tan fàcilment.

Esforçar-se per a res

Quan vaig adonar-me sent nen  que la meva família pertanyia a la classe baixa, vaig també adonar-me que de les discriminacions que això em portava.

Recordo tenir 9 anys i el meu millor amic es deia Fernando. Aquesta va ser la típica història de dos nens de classe diferent. Fernando era fill d’un dels professors de l’escola i jo era el fill del conserge de la mateixa escola. ¿Resultat? Als onze anys ens van separar perquè a ell els seus pares el van enviar a l’escola alemanya i jo vaig continuar a l’escola pública d’aquell barri obrer. Els anys següents ens van veure alguns cops fins als catorze anys. Suposo que ell és ara biòleg com sempre volia ser i jo sóc aquest que escriu blogs que algú llegeix.

Més tard, als tretze anys,  recordo a la professora de socials dir-nos a tota la classe que tenia pena per nosaltres perquè quan fòssim grans no trobaríem feina. Estàvem a plena crisis dels vuitanta del segle passat.

I per acabar les anècdotes estudiantils, recordo a l’institut com un dels professors de filosofia ens va dir que veia molta diferència entre la nostra actitud passota i decaiguda i la dels alumnes del col•legi privat als que havia ensenyat el curs anterior. És clar, anys i anys programant-nos que no podrem fer mai el que voldrem, què es podia esperar?

Així que formada la nostra actitud derrotista per a no poder sortir de la nostra classe social, en aquest lloc dit Catalunya, un dels lloc d’Europa on una persona ho té més difícil de pujar l’escala social, sempre he tingut clar que per aconseguir qualsevol cosa necessitava fer mil esforços més que si hagués crescut a la classe mitjana burgesa.

Aquesta suposició meva la he comprobat amb les meves experiències reals. I si el temps es finit i es necessita molt de temps i esforços per aconseguir qualsevol cosa, un acaba per preguntar-se: de què serveix esforçar-se? I la resposta sempre és la mateixa: per a res.

En aquesta societat les coses bones són propietat d’uns pocs i no tenen cap intenció de compartir-les amb la gent de fora de la seva classe. És clar, la propaganda diu el contrari, però els fets són els fets.

Coses de religió

Fa poc vaig descobrir entre la paperasa un petit cuadern de religió catòlica de quan tenia 6 anys i anava a primer d’EGB, el 1979.

Sabent ara el que sé, em fastigueja que als nens ens obliguessin a aprendre’ns aquesta mena de coses. Les nostres ments infantils tacades amb els dogmes d’una religió.

I així era. Recordo que el professor gran, en edat, que fumava puros a classe, em va donar un llapis per saber-me de memòria una oració que ara ni sé quina va ser. Bendita memòria, la meva.

Una miqueta més tard, a la segona part d’aquest mateix curs, la meva família ens vam traslladar de Collblanch a Bellvitge, barris de L’Hospitalet de Llobregat, i a la nova escola, la professora de religió era una dona gran i molt afable. Ja se sap, el llop vestit de xai.

Va ser en aquella època que vaig decidir fer un experiment. Durant els meus sis primers anys de vida, la meva mare, ben fanàtica religiosa ella, em feia resar abans d’adormir-me, i ja, a la meva edat, ho feia automàticament. Així que vaig decidir provar què passaria si paraba de pregar. I van passar els dies i no vaig rebre el tan temut càstic diví. Vaig començar a dubtar si tot el que em deien i feien aprendre aquests adults no serien invents.

I llavors, quan va arribar el moment d’anar a catequesi per fer la comunió, havent assistit un cop a la classe del cura, vaig dir als meus pares que no volia tornar i que no faria dita comunió. I potser perquè eren temps de fer les coses diferents, allà al 1980, ho van acceptar. I no la vaig fer. Tenia 7 anys.

Ja de tornada a Collblanch, el meu pare era conserge de col•legi i li agradava canviar de lloc de feina cada dos o tres anys, a  cinquè d’EGB, al 1983, la nostra tutora ens feia resar en veu alta a tots cada dia a l’entrar a classe. Recordo que deia que ella era catòlica i que tenia tot el dret a fer-ho. Clar que, com els altres casos, estàvem a una escola pública! Els nostres drets a la merda, però és clar, jo als deu anys no ho sabia.

Ara sóc pare, i als meus fills mai els he parlat de l’existència de cap religió. I per descomptat, a l’escola pública no van a cap assignatura semblant. Quan vagin creixent i comencin a preguntar sobre el tema, els respondré el més acuradament possible. I quan siguin majors d’edat, que vagin pel camí que ells creguin adient. El meu esforç consisteix en ajudar-los a que siguin lliures de fer-ho. Per la meva part, crec que ho he aconseguit malgrat els intents d’imposició d’una forma de pensar dogmàtica. Ara és passat, i me n’alegro.

Cultura general

El meu avi matern era agricultor. I molt bo. Quan vivia al seu poble natal, Cuevas de Almanzora a Almeria, no necessitava demanar feina perquè els propietaris de les finques venien directament a ell. I podia escollir.

Quan va arribar a Barcelona, ell deia que perquè volia tenir una ràdio com la que posaven a la plaça del poble, va trobar feina als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, el comunment dit “Carrilet”, com a soldador. Es va especialitzar en un tipus de soldadura bastant difícil. I els enginyers alemanys el preguntaven com ho feia, i ell els hi ensenyava, a aquesta gent titulada. El meu avi va ser qui va soldar les vies del túnel de l’estació de Plaça Espanya.

Però no sabia quasi llegir ni escriure. I quan jo anava creixent i adquirint el vocabulari acadèmic amb aquestes paraules llargues, i el vocabulari dels aparells tecnològics, i li explicava coses sobre ordinadors i cedés i satèl·lits, ell em sentia en silenci, com meravellat. Semblava orgullós com el seu nét tenia nivell universitari perque a tot arreu ensenyaven que això era important.

No obstant això, en el moment que començava a parlar del camp, el que es quedava meravellat era jo. La seva forma d’expressar-se era rica en termes que mai havia sentit, i me’ls havia d’explicar. En tots els anys d’escola, jo havia après tot el que es diu “cultura general”, havía aprovat els exàmens, havia arribat a la universitat. Resultat: jo era un ignorant.

Temps més tard, quan vaig poder allunyar-me del sistema educatiu, vaig adonar-me que tot això que et diuen que és “cultura general” no és més que un sistema de creació de pensament únic. Un grapat de èssers intel·lectualment auto-importants dicten que és el que la població ha de saber per acabar no sabent res. Que m’importava saber la capital dels EEUU si no sabia ni fregir un ou ferrat?

El meu avi tenia els coneixements necessaris per sobreviure al seu ambient. I no necessitava res més, o al menys, el que la seva curiositat volgués. En canvi, el sistema es dedica a catalogar d’ignorant a tot aquell que no sap vomitar les dades que diuen que s’han de saber, que no han llegit els llibres que diuen que s’han de llegir, que no conèixen els fets “històrics” que diuen que s’han de conèixer. Tot un munt de patranyes per mantenir un sistema de complaença que perpetua al poder a un grapat de toca-pilotes.

Una altra cosa de la que me’n vaig adonar era la gran diferència del meu accent amb el del meu avi, parlant castellà. El seu accent era autèntic, recollit de la seva família i amb paraules que a un exàmen ortogràfic m’haguessin puntualitzat que era castellà mal dit. Com per exemple, l’ús d’”haiga” en compte d’”haya”. En canvi, el meu accent és estàndard, amb un vocabulari après a l’escola, de llegir i sentir la tele. I m’en vaig adonar de la jugada del sistema: de destruir les generacions anteriors, i crear uns productes, del quals un dels seus representants era jo.

I des de llavors la meva lluita és aconseguir desprogramar-me, cosa que sé que és quasi inútil, la implantació programativa d’anys i anys és massa forta. Però no moriré sense haver-ho intentat almenys. Mentrestant, el meu avi va tenir una vida plena, i no va saber gaire res d’aquesta “cultura general”. Bé per ell!